Centre d’Informació i Recerca sobre el poble kurd

Els metges diuen que han estat testimonis d’una onada de violència contra les dones al Kurdistan iraquià durant el mes de maig, comportant  els anomenats “assassinats d’honor” així com intents de suicidi. “Com a mínim 14 dones han mort durant els deu primers dies del mes de maig tan sol” un metge va declarar a AFP a Sulaimania, segona ciutat més gran de la regió.

Les missió per l’Iraq de les Nacions Unides ha assenyalat en diverses ocasions el problema dels “assassinats d’honor” comesos sobre les dones kurdes com el principal problema de respecte dels drets humans al Kurdistan iraquià. Aso Kamal, un militant per l’eradicació d’aquesta pràctica, assegura que entre 1991 i 2007, 12.500 dones han mort per aquesta causa o per intents de suïcidi (immolació).

El suïcidi és considerat com una conseqüència directe de la violència domèstica, encara no prou perseguida per les autoritats del Kurdistan autònom.

Una de les moltes conseqüències de la intervenció americana a l’Iraq el 2003 ha estat l’enfortiment regional del règim islamista iranià, presidit per Mahmud Ahmadinejad. Cinc anys després de la caiguda de Saddam Hussein, el desgavell iraquià ha fet de l’Iran un actor central de l’estabilització, encara que precària, de la seguretat en aquest país. El conflicte entre sunnites i xiïtes ha obert la porta a una injerència política i militar de Teheran al sud de l’Iraq (xiïta), però també a la capital mateixa, Bagdad.

Els Estats Units han passat d’amenaçar l’Iran amb una intervenció militar per manca de col.laboració amb els organismes internacionals encarregats de controlar la producció d’energia nuclear a «dialogar» amb el règim d’Ahmadinejad. Els països europeus, davant la pujada imparable del preu del petroli, també han vist en l’Iran un actor regional amb qui cal mantenir bones relacions per assegurar-se l’aprivisionament de petroli i gas. Conscients d’aquestes oportunitats, els dirigents iranians han optat per reforçar també llur poder a l’interior del país. Així, des de l’arribada al poder de Mahmud Ahmadinejad i dels seus col.laboradors, les llibertes individuals (expressió, reunió, confessió…) i col.lectives (drets de les minories ètniques i religioses) s’han vist dràsticament retallades.

El principal grup minoritari afectat per aquesta deriva autoritària han estat els kurds. Ja al juliol del 2005, el Kurdistan iranià va viure els primers capítols de repressió brutal. La llei marcial va ser aplicada a les tres províncies kurdes i el govern de Teheran hi va desplegar 100.000 soldats. La repressió de les manifestacions kurdes es va saldar amb gairebé 20 morts. A més a més, sindicalistes, militants pels drets humans i militants feministes van ser empresonats acusats de promoure el separatisme. En el terreny cultural, el règim islàmic va ordenar el tancament dels dos diaris kurds legals, Ashitî (« Pau ») i Aso (« Horitzó »), fets denunciats per l’organització « Reporters sense fronteres ».

Des de llavors, la situació no ha millorat. Al contrari, les relacions entre els kurds (majoritàriamnet sunnites) i el govern de Teheran passen pel pitjor moment des dels anys de guerra oberta, 1980-1983. Durant els tres primers mesos del 2008, 136 kurds han estat assassinats, empresonats o han « desaparegut ». Desenes d’estudiants kurds han estat castigats pels consells universitaris per activitats « subversives » contra l’Estat. Diversos periodistes i militants dels drets humans han estat condemnats a mort acusats de « separatisme » i moharebeh (« enemics de Déu »). Teheran també acusa els kurds de col.laborar amb els Estats Units i Israel per mirar de fer caure el règim iranià.

Però el cert és que si a Washington alguns dirigents americans veurien amb bons ulls la fi del president Mahmud Ahmadinejad, els Estats Units no estan disposats a arriscar-se a perdre el control absolut de la situació a l’Iraq. I mentres l’Iran reprimeix els kurds, i la societat civil en general, els Estats Units i els països europeus callen ; de tal manera que una vegada més, els drets humans es veuen sacrificats en nom dels interessos geoestratègics i econòmics d’aquells qui en reivindiquen la paternitat.

Jordi Tejel Gorgas, coordinador del CIRK

Els darrers dies de març les forces militars iranianes han bombardejat la regió de la frontera del Kurdistan, forçant moltes famílies a deixar les seves cases i a residir en tendes de campanya. “Divendres al matí la Guàrdia Revolucionària Iraniana va bombardejar els districtes de Berdunaz, Sari Gome, les àrees muntanyoses de Qandil i altres districtes separatistes”, va dir una font a The Globe. Segons noves fonts, la Guàrdia Revolucionària Iraniana bombardeja les bases del grup kurd PJAK (Partit de la Vida Lliure del Kurdistan), el qual aspira a establir una entitat regional kurda semiautònoma a l’Iran ja que es consideren en el seu dret de fer-ho. El govern de Teheran acusa el PKAJ del llançament d’atacs mortífers contra les seves forces de seguretat al nordest de l’Iran. El setembre passat va ser el primer cop que es va saber que els atacs aeris del govern iranià violaven l’espai aeri iraquià en els darrers anys.

Hawjin Rashadaddin // The Kurdish Globe
Més informació aquí

La primera conferència turcmana va començar el passat dilluns dia 11 a Erbil, amb l’oportunitat d’unificar la veu política de la comunitat turcmana al Kurdistan iraquià, on habita una gran minoria d’aquesta comunitat. Aquesta cita va tenir la presència –rellevant, òbviament- del president de l’autonomia kurda, Massud Barzani, que va portar-hi un missatge de concòrdia: “Els kurds mai faran servir armes contra els turcmans, però les armes dels kurds si que seran usades per protegir els turcmans”, va dir Barzani. Aquest va afegir que turcmans i kurds són germans i que anteriorment van ser ambdós oprimits. “Volem crear un ambient en què àrabs, turcmans i kurds visquin en pau junts”, va assegurar Barzani. Més informació: KurdishGlobe